sobirania econòmica


Sobirania fiscal i política fiscal redistribuïdora

En l’actualitat l’espoli fiscal suposa una enorme extracció de la riquesa generada pels i les treballadores catalanes cap a l’estat espanyol. Les xifres són variables segons les fonts, però se situen per sobre d’un 12% del PIB anual al Principat, un 17% a les Illes Balears, i prop d’un 3% al País Valencià.

A més, patim l’espoli social, l’espoli de la riquesa que suposa el frau fiscal perpetrat pels empresaris a través de l’evasió fiscal, el blanqueig o tota mena de trampes comptables. En temps de sagnants retallades socials, el 2011 només al Principat el frau fiscal arribava almenys als 16.000 milions d’euros, multiplicava per cinc el volum de les retallades del govern autonòmic i triplicava el volum del rescat demanat al Fons de liquiditat de l’Estat, hipotecant el ja escàs autogovern i obligant a més retallades. Els principals protagonistes d’aquest frau són empresaris ben lligats la cúpula del partit de govern autonòmic, una situació ben similar a la del frau fiscal i connivència amb els poders polítics al País Valencià i les Illes.

Tots aquests recursos, necessaris per al benestar de la societat, per a mantenir i millorar uns serveis públics i garantir drets socials bàsics, són espoliats anualment mentre ens condemnen a retallades.

Però la solució no passa  per un pacte que permeti augmentar una mica els ingressos per determinats impostos, necessitem també sobirania fiscal plena per establir polítiques fiscals progressives que combatin l’espoli social i les polítiques fiscals regressives que han transferit riquesa de les classes populars als rics, als quals s’ha afavorit sistemàticament amb rebaixes i privilegis; polítiques que combatin el frau fiscal enlloc de premiar-lo; polítiques fiscals que garanteixin els ingressos necessaris i la redistribució de la riquesa que els capitalistes han amassat amb l’esforç aliè, explotant els i les treballadores catalanes, saquejant les arques públiques i apropiant-se dels béns comuns amb les privatitzacions.

Pel que fa a la construcció nacional, el pacte fiscal no suposa cap avanç polític, es fa des d’una perspectiva autonòmica regional, exclou una visió de l’economia del conjunt del país, els Països Catalans, a més de cercar políticament un nou estatus d’encaix, o sigui de submissió de la comunitat autonòmica de Catalunya a Espanya a canvi d’uns certs privilegis per a uns determinats sectors socials. La proposta de pacte fiscal no incorpora que es recaptin també les cotitzacions socials dels catalans (20-30% del dèficit fiscal), que són les que permeten pagar les pensions o l’atur; la caixa de la Seguretat Social la segueix tenint Espanya i per tant pot seguir retallant unes pensions i prestacions de misèria. La proposta de pacte fiscal a més segueix contemplant ‘compensar’ la despesa que encara faria l’Estat a Catalunya per a despeses com l’exèrcit espanyol, la monarquia, la diplomàcia o les infraestructures pensades per a enfortir l’estat centralitzat, i  contribuir a la’ cooperació interterritorial ‘. Per tant no es resol l’espoli fiscal i a més es segueix reforçant la submissió política i econòmica del nostre poble..

El pacte fiscal no resol tampoc el problema de finançament dels municipis catalans, obligats a prestar cada vegada més serveis pel context de crisi. La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut reformat ja anul·lava qualsevol possibilitat queun govern autonòmica pogués regular els tributs locals; tampoc no ho podrà fer cap pacte fiscal amb l’estat dins el marc autonòmic.

Tampoc podem acceptar les polítiques europees d’imposició de ‘pactes fiscals europeus’ de dèficit zero i d’harmonització fiscal que limiten la sobirania nacional i popular d’establir fiscalitats progressives i mantenir els serveis públics, polítiques que només beneficien els interessos financers i empresarials que controlen les institucions europees. Després dels rescats autonòmics, els Països Catalans restem completament intervinguts des de l’Estat espanyol, i des de la Unió Europea, i amb encara menor capacitat de decisió econòmica.

Només amb la independència i la veritable sobirania econòmica (és a dir, l’economia al servei de la majoria, i decidida per la majoria) es pot acabar amb l’espoli fiscal i l’espoli social.