sobirania econòmica


Sobirania per garantir el dret a l’habitatge digne

El supercreixement del sector de la construcció, l’especulació immobiliària i les polítiques públiques que s’han dut a terme en matèria d’habitatge pels estats espanyol i francès han condemnat el dret a l’habitatge a ser un privilegi i no un dret real. La passivitat i la no intervenció dels governs de totes les sigles han creat un mercat d’habitatges amb preus exorbitants controlat per l’especulació de les entitats financeres i immobiliàries.

Un mercat que amuntega una xifra esfreïdora de pisos buits, un bon número de desnonaments i una realitat que dificulta enormement l’accés a l’habitatge. I que, en conseqüència, condemna a la precarietat a les classes populars dels Països Catalans que han de destinar una gran part del seu sou a poder pagar la seva vivenda (en propietat o lloguer).

Però més enllà de la responsabilitat dels gestors públics, és en el sector financer on cal buscar els principals beneficiaris del problema de l’habitatge. Els bancs retenen la gran majoria dels pisos extrets a les persones que no els han pogut pagar les hipoteques abusives, pisos que no treuen al mercat perquè les immobiliàries amb què estan relacionats puguin seguir mantenint els preus i els marges de beneficis elevats.

I és que en el sistema capitalista el problema de l’habitatge no és un accident sinó una institució necessària, una conseqüència directament relacionada. L’habitatge de renda lliure és des del punt de vista capitalista un producte perfecte perquè té un valor d’ús i un valor de canvi. És un bé que genera riquesa. A causa de l’avidesa de lucre capitalista la producció de l’habitatge s’ha deslligat totalment de la demanda social i també de la seva característica de dret bàsic.

 Això ens ha portat a tenir un model econòmic que fa dependre el seu creixement a la creació de nou habitatge i que a més depèn de l’especulació per generar benefici. Un model que ha comportat la destrucció del territori i la precarietat laboral dels treballadors i de les treballadores dels sectors relacionats (directa i indirectament).

En els darrers anys s’ha demostrat que aquest model és totalment insostenible econòmicament, socialment i ambientalment. Ens cal sobirania econòmica per situar el dret a l’habitatge al seu lloc, com un dret real. I aquesta creació no pot aconseguir-se mitjançant reformes ni sense abordar que el principal problema és la propietat privada del sòl públic i dels béns immobles. Cal sobirania econòmica per garantir un model econòmic sòlid i basat en l’economia productiva, no en l’especulativa. Per poder construir polítiques públiques que garanteixin l’accés a l’habitatge en condicions dignes i mitjançant una aportació proporcional en relació a les condicions econòmiques de vida. Ens cal sobirania econòmica per reordenar el problema que ha generat aquest accés abusiu a l’habitatge que és la propietat privada del sòl públic i dels béns immobles.